La nostra companyia treballa amb animals, homes, dones, canalla. Totes aquestes personalitats col·laboren i les seves interpretacions creen música, acrobàcia, cant, dansa, s’inventen al voltant dels animals i amb la seva presència.
Aquesta sinergia comuna dibuixa nous ponts artístics i humans. En aquest sentit, als nostres espectacles l’animal assumeix el paper de guia, d’observador i de qui planteja les preguntes. Per a mi els animals de la nostra companyia no són allà perquè hàgim volgut donar-los un lloc, sinó perquè ells també formen part del món que expliquem.
Ens esforcem cada dia per desfer-nos dels tòpics, aspirem a mirar d’una altra manera. Els animals de la companyia Baro d’evel són autèntics companys d’escena. No els posem en escena pensant que l’animal només podrà veure’s al servei que presta als homes, si no al contrari, són a l’escenari per mèrits propis.

Treballar, representar, inventar, crear amb aquests animals significa, principalment, conviure-hi i explorar noves relacions. Al seu costat desenvolupem una percepció del món més sensible.
El nostre procés artístic s’inspira en aquesta quotidianitat vora seu, el que fan a l’escenari ve donat de manera natural de les seves personalitats, de les afinitats entre ells i de la relació amb cada artista. Creem formats poètics en els quals s’exploren els temes de la identitat, l’alteritat, el que ens uneix, el que vol dir estar viu. Per a mi compartir escenari amb animals implica reconnectar literalment amb el que significa «actuar com una manera de jugar». Gràcies a ells, tant els artistes com els espectadors poden penetrar en el que succeeix en aquell instant. Al seu costat ens toca fer el possible per «manegar-nos-ho», per no fabricar l’emoció, adaptar-nos al moment exacte, és una barreja de domini i d’abandonament.

La meva opció d’introduir animals en la manera de treballar de la companyia no es va decidir a la lleugera; des de petita sé que es tracta d’un compromís diari i a llarg termini. Poder dialogar i fer-nos còmplices de tots ells exigeix una profunda implicació.
L’arribada d’un animal a la companyia constitueix un autèntic procés d’adopció i és per això que en tenim pocs.
Als nostres espectacles, els cavalls i els ocells són lliures, cada escena en què intervenen conserva una part d’improvisació, perquè no fem servir mètodes que pretenguin mecanitzar les bèsties i fer-los fer exercicis com si fossin autòmats. El que busquem és més aviat inventar amb ells un llenguatge comú per poder comunicar a dalt de l’escenari mitjançant el cos i la veu.
Per mi, treballar amb un animal implica inventar una modalitat de comunicació i connectar físicament entre tots. Per sobre de tot, és la història d’una complicitat i d’una relació.
Exigeix saber adaptar-se a l’altre, participar en un procés d’educació, saber reconèixer-ne els senyals, saber connectar-se amb les seves percepcions, respectar els seus límits fisiològics i psicològics, deixar-los que evolucionin, que sentin el vincle.
Els animals de la companyia són com «barquers» d’un lloc a un altre, ens ajuden a posar de relleu els vincles entre les persones i els animals, i permeten fer perceptible tot allò que de vegades no sabem explicar. Així reconnectem l’espectador amb la seva pròpia animalitat, la seva part salvatge, la qual cosa té un efecte beneficiós en la mirada de l’espectador sobre la condició humana i l’animal.
A parer meu, la generació d’espais on les persones i les bèsties col·laborin és una de les possibles solucions en un món que cada cop té menys sentit.

Camille Decourtye, maig de 2018

Photos : François Passerini / Perruches : Fanny Thollot / Gus, corbeau-pie : Blaï Mateu Trias